Angoixa, frustració, pànic, solitud

Es dirigeix a la cuina i veu la safata de panellets recent cuits. La mare està mirant el telenotícies i li comenta que marxen a les sis cap a casa la tieta per celebrar la Castanyada. Merda, menjar -la noia pensa. Agafa el bric de llet i se’l serveix al got lentament, se’l beu d’una glopada i instants després sent l’ànsia d’expulsar-ho. Amb angoixa es dirigeix a l’habitació per canviar-se. Nua davant del mirall puja a la bàscula mentre s’observa. Quaranta-vuit quilos llegeix a la pantalla digital. Frustrada per sentir-se grassa es posa la samarreta que l’àvia li havia regalat pel seu aniversari, para a pensar i va corrents al bany. Arriba el vespre i toca marxar. El cotxe està ple a vessar. La germana i el xicot només fan que riure, i el pare i la mare discuteixen. En aquests moments és quan el troba a faltar, perquè li agafi la mà, li acariciï el pòmul i li expulsi el pànic del cos. La casa és una olla de grills. L’àvia comenta a l’avi com n’està d’orgullosa perquè porta la samarreta, els interlocutors criden per sobre els decibels permesos i els petits de la casa juguen a fet i amagar entre les cames dels assistents. A menjar! crida una veu femenina demacrada pel pas dels anys. Dissimuladament, es tanca a la petita sala de la televisió amb un vas d’aigua per retrobar-se amb la seva vella amiga solitud. Les reflexions internes no s’escolten per culpa dels crits desesperats de l’estómac, però, impassible, se centra en la imatge del televisor i s’acaba el got d’aigua. Definitivament, demà vaig al metge.