A contrarellotge

El Matí ja feia hores que havia tret el cap tot sol. Era la primera vegada que ho feia sense la companyia de la seva estimada. Es van conèixer una freda matinada de novembre. Ella, cansada pel permanent torn nocturn, es disposava a amagar a l’hemisferi sud quan es van veure les cares. Els cabells rojos de primera hora ressaltaven les faccions desgastades de l’home. Ella, encara jove per un pacte amb el diable, va frenar la seva fugida. El perill i l’excitació va recórrer els cossos dels dos assistents. L’enlluernadora llum del company la va fer recular a contra cor.

Des d’aquell moment van acordar diàriament dues trobades prohibides: el crepuscle, que deixaria de ser el moment més trist on es mostra la fi d’un jorn sempre monòton; i l’albada, el començament de la cadena perpètua de la vida. Aquelles estones passaven a la velocitat de la llum. L’Equador era el seu punt d’encontre. Dècada rere dècada, van desaparèixer les hores, ja no hi havia moment en el que els enamorats sense destí no estiguessin acompanyats l’un de l’altre.

Semblava que les busques de les constel·lacions estiguessin aturades, però realment corrien més ràpid que mai. El gran cronos del Sistema Solar, Saturn, va sentir l’enuig de l’engany per les seves venes i li va robar l’enamorada al foc. Les notícies van córrer pel buit a la velocitat de la llum, i Júpiter, el jutge per excel·lència, executà a Saturn per la seva ànsia de poder.

Desconeixent el futur que els deparava, la parella es va retrobar sense saber que els ulls de la justícia els estarien vigilant. Poc després, la diablessa va ser condemnada a mort, i la vella entorxa, a una guàrdia sense descans fins als confins de la història.  

http://www.flickr.com/photos/nestavazquez/