Angoixa, frustració, pànic, solitud

Es dirigeix a la cuina i veu la safata de panellets recent cuits. La mare està mirant el telenotícies i li comenta que marxen a les sis cap a casa la tieta per celebrar la Castanyada. Merda, menjar -la noia pensa. Agafa el bric de llet i se’l serveix al got lentament, se’l beu d’una glopada i instants després sent l’ànsia d’expulsar-ho. Amb angoixa es dirigeix a l’habitació per canviar-se. Nua davant del mirall puja a la bàscula mentre s’observa. Quaranta-vuit quilos llegeix a la pantalla digital. Frustrada per sentir-se grassa es posa la samarreta que l’àvia li havia regalat pel seu aniversari, para a pensar i va corrents al bany. Arriba el vespre i toca marxar. El cotxe està ple a vessar. La germana i el xicot només fan que riure, i el pare i la mare discuteixen. En aquests moments és quan el troba a faltar, perquè li agafi la mà, li acariciï el pòmul i li expulsi el pànic del cos. La casa és una olla de grills. L’àvia comenta a l’avi com n’està d’orgullosa perquè porta la samarreta, els interlocutors criden per sobre els decibels permesos i els petits de la casa juguen a fet i amagar entre les cames dels assistents. A menjar! crida una veu femenina demacrada pel pas dels anys. Dissimuladament, es tanca a la petita sala de la televisió amb un vas d’aigua per retrobar-se amb la seva vella amiga solitud. Les reflexions internes no s’escolten per culpa dels crits desesperats de l’estómac, però, impassible, se centra en la imatge del televisor i s’acaba el got d’aigua. Definitivament, demà vaig al metge.

A contrarellotge

El Matí ja feia hores que havia tret el cap tot sol. Era la primera vegada que ho feia sense la companyia de la seva estimada. Es van conèixer una freda matinada de novembre. Ella, cansada pel permanent torn nocturn, es disposava a amagar a l’hemisferi sud quan es van veure les cares. Els cabells rojos de primera hora ressaltaven les faccions desgastades de l’home. Ella, encara jove per un pacte amb el diable, va frenar la seva fugida. El perill i l’excitació va recórrer els cossos dels dos assistents. L’enlluernadora llum del company la va fer recular a contra cor.

Des d’aquell moment van acordar diàriament dues trobades prohibides: el crepuscle, que deixaria de ser el moment més trist on es mostra la fi d’un jorn sempre monòton; i l’albada, el començament de la cadena perpètua de la vida. Aquelles estones passaven a la velocitat de la llum. L’Equador era el seu punt d’encontre. Dècada rere dècada, van desaparèixer les hores, ja no hi havia moment en el que els enamorats sense destí no estiguessin acompanyats l’un de l’altre.

Semblava que les busques de les constel·lacions estiguessin aturades, però realment corrien més ràpid que mai. El gran cronos del Sistema Solar, Saturn, va sentir l’enuig de l’engany per les seves venes i li va robar l’enamorada al foc. Les notícies van córrer pel buit a la velocitat de la llum, i Júpiter, el jutge per excel·lència, executà a Saturn per la seva ànsia de poder.

Desconeixent el futur que els deparava, la parella es va retrobar sense saber que els ulls de la justícia els estarien vigilant. Poc després, la diablessa va ser condemnada a mort, i la vella entorxa, a una guàrdia sense descans fins als confins de la història.  

http://www.flickr.com/photos/nestavazquez/