La rutina mata

La vida moltes vegades és un espiral sense fi. Un dia decideixes anar al bar de la cantonada, hi fas amics i per això els visites cada dia. Tracteu tòpics sense transcendència: els esports, el temps i les vacances. I a vegades parleu de la família, però mai dels diners, perquè tots aneu tant escurats que, sense expressar-ho, lluiteu els uns contra els altres per no ser el més miserable. Torneu a casa i ingeriu el menjar que fa la dona, massa greixós normalment, per després aclofar-se en el sofà. S’obre la caixa tonta, es mira el programa més estúpid que hi fan i després te’n vas al llit per descansar les teves vuit horetes. A excepció dels dijous que li fas l’amor a la dona. L’endemà, t’aixeques, et dutxes, et vesteixes, prens l’esmorzar i te’n vas a la feina. Tens enveja dels jubilats del bar que es poden passar tot el dia a la taverna i reben la seva manutenció religiosament cada mes. Cap a les vuit del vespre t’asseus al teu tamboret per xerrar, una altra vegada, dels punts diaris.

Hi ha alguns afortunats que aconsegueixen escapar d’aquest tedi i viuen la vida amb energia. Però no és el cas de l’home que tinc ara mateix davant meu. L’estança és neutra amb flors per tot arreu, l’epígraf diu: L’absurd és no haver viscut en vida. Una dona grassa vestida de negre amb ulleres tintades està flanquejada per dues més. La primera és una pansa arrugada i esquifida i la segona, totalment el contrari, més grassa que la viuda i més alta que les dues juntes. L’home, identificat per una gran corona de flors que diu: Joan Antoni, sempre bon company, va viure una vida plenament avorrida. Mai no va tenir cap incentiu per viure fins que va trobar La taverna del oso. Vell i avorrit es passejava per les nits com una ànima en pena pels carrers solitaris en busca de dones. Arruïnat per prostitutes i amargat per la culpa, va prendre’s un flascó de cicuta i va abandonar la grassa.

La sala, mig buida, no ha trigat gaire a quedar-se a soles amb el cos. Ningú no ha deixat córrer cap aïllada llàgrima. La viuda, els primers dies, el va enyorar, però passada la frontera del més, va entrar en el seu propi espiral. Cada dia s’aixecava religiosament a les set del matí, esmorzava una torrada amb pernil, es vestia, agafava el carro de la compra i anava al mercat. Cap a les deu, guardava els queviures, deixava preparat el dinar i marxava a classe de mitja. A la una, arribaven els fills. I a la tarda, s’instal·lava a la plaça. Sopava a les vuit i s’adormia a les deu després de preparar la muda per al dia següent. Va seguir aquest esclau horari fins que no va tenir més força i un assolellat dia de juliol no es va aixecar. Tampoc no va assistir ningú a l’acomiadament. 

El pas del temps

Feia anys que en aquelles terres de ponent no es veia la felicitat en els rostres dels seus habitants. Aquell poble havia sigut oblidat. El pas de la guerra i la seva difícil situació geogràfica feien quasi impossible poder-lo situar en un mapa. Els pocs que en coneixien l’existència s’hi quedaven a viure per la seva imponent bellesa, però al cap de poc emigraven a la gran ciutat. Els que van quedar es van fer grans i quan passaven dels tres quarts de segle es reunien amb Caront per creuar el riu. 

Un jove que s’havia criat en aquell indret me’l va ensenyar quan la República anava en decadència. Quan arribaves al cim de la muntanya més alta de la zona, havies de creuar un bosc espès i tenebrós. Després de passejar per un caminet verge s’havia d’andarejar un rierol, l’arbre dels desitjos i al cap de poc ja havies arribat. La travessia va durar tres dies.

Quan vaig arribar, una espurna de claror acomiadava el dia. La vila era un cul de sac, però si sabies trobar el camí entre els arbres de la tercera casa, arribaves a un indret màgic. Unes vistes privilegiades on la naturalesa era la protagonista de les meves ninetes. Unes passes a l’esquerra hi havia una dona amb un que havia sigut nadó anys enrere entre els seus freds i tremolosos braços. Plorava desconsolada i cridava a l’aire perquè! perquè!

Va caure el teló de la nit per donar pas a la funció interna dels habitants de la vida. La dona va seguir amb aquell  ritual. En el poble, en canvi, s’havien vestit els carrers i la música amenitzava el peus dels deu assistents. Noia nova! Una veu masculina va sorgir del fons de la plaça central. Tots anaven vestits amb robes velles i molt usades, descolorides i estripades. En el cap les dones portaven mocadors de colors apagats i els homes boines rònegues.

L’estada va ser molt curta i el camí de tornada molt més llarg. Els anys van passar i quan el cabell ja era platí vaig decidir tornar-hi sola. El camí era idèntic: arribar al cim de la muntanya més alta de la zona, creuar el bosc, passar el rierol, l’arbre dels desitjos i voilà. Les cases de pedra seguien igual, però l’ambient estava deteriorat. Vaig anar pel caminet de la tercera casa i vaig veure l’ombra de la mateixa dona que aquell dia. M’hi vaig apropar i estava abraçant el cadàver del pas del temps.