La Junta d’Estudis Espacials em va concedir una beca gràcies a la meva excel·lent tesi sobre vosaltres. Després d’un any de trajecte –en el vostre calendari –vaig arribar a un descampat. Més o menys teniu el mateix aspecte que nosaltres, més baixets i amb més pèl, però amb pell, cara, ulls, nas, orelles i extremitats. Aquest solar estava distribuït en carrers paral·lels i perpendiculars respecte una recta imaginària. Les edificacions no tenien aspecte de casa, segons les fotografies que m’havien mostrat els meus –popularment coneguts com pipiomeus –però sabia que a dintre hi vivien persones ja que el moviment es deixava entre veure per les finestres. Quan la nau BQ223 va aterrar, va causar tal terrabastall que una multitud de caps van sortir. Aquelles persones no eren com els que havia estudiat a casa. Vaig obrir el llibre per buscar races de la Terra. A la pàgina 548 vaig trobar una explicació que concordava amb aquells homínids: A l’est del continent asiàtic hi ha el país amb més població del planeta Terra. Xina, conegut per aquest nom, està habitat per xinesos. Són baixets, de cabell negre, cara plana i ulls allargats. Parlen una llengua amb moltes tonalitats i dificultats. Treballen amb diligència i dedicació. Merda, va ser la primera paraula que em va venir a la ment, no conec l’idioma. Vaig fer un ràpid escàner dels meus coneixements lingüístics: castellà, anglès, japonès, afganès, swahili, àrab i alemany. Tots els homínids estaven parats. Sort que havia canviat la meva aparença –dos metres i mig, sense pèl i de color ocre –i m’havia convertit en humà.
- Hola. Yo ser Bibia.
Ningú va dir res. Havia fet alguna cosa malament? A casa m’havien ensenyat els noms més comuns en el territori espanyol, però ara no en recordava cap. Sí que existia aquell nom, seguríssim!
Sense parar-me a pensar en les conseqüències, vaig emprendre la marxa cap a la ciutat més propera. Segur que havia aterrat a Espanya, però no a on. Al cap de dos mesos en busca de la ciutat de Barcelona vaig descobrir que estava completament equivocada. Havia posat malament les coordenades en el GPS i havia anat a parar alel país dels homes amb ulls allargats. Eren molt rars i extravagants. Tots anaven molt ràpid amunt i avall i mai es paraven a pensar en la persona que tenien al costat. Vaig trobar feina en un taller tèxtil. Pensava que m’ho passaria bé i coneixeria gent nova, però va ser completament el contrari. Treballava, esmorzava, tornava a treballar, feia la pausa del dinar, tornava a treballar, sopava i me n’anava al llit, que estava al costat de la meva taula de feina.
No m’agradava aquell país així que vaig decidir agafar un cotxe que hi havia pel carrer i posar inici a la fugida de Xina. El cotxe al cap de poc es va parar. Com que les instruccions i tot estava en un idioma desconegut per mi, vaig ser incapaç d’arreglar-lo. No entenc com és que no funcioneu amb restes de menjar. A Pipio ja fa segles que funcionem així! És molt més econòmic i t’estalvia temps.
La desesperació em cegava la visió així que vaig agafar el primer cotxe volador que vaig trobar. Segons després de baixar del falciot, vaig col·lisionar contra un tros de tela amb tretze franges vermelles i blanques horitzontals alternes i, a la cantonada esquerra de dalt, cinquanta estrelles sobre un fons blau. Ràpidament el meu cervell es va posar en marxa. Estats Units d’Amèrica! Què intel·ligent que sóc, oi? Ho sé tot.
Bé en aquest moment va ser quan vaig agafar un “tarsi” per dirigir-me al centre de la ciutat de “New York”. El “tarsista” era desagradable. La carn li sortia per les vores del seient, i del clatell, una protuberància de grassa. Aprofitant el cos que havia triat –noia, vint-i-pocs anys, cabells llargs, figura escultural... –vaig anar a un local amb llums de neó vermelles, que s’obrien i s’apagaven cada, exactament, dos segons, que posava: Girl needed. Al dia següent vaig abandonar el país corre cuita. Un home se m’havia apropat i havia intentat beneficiar-se de mi. Em va treure la roba i em va estampar contra la paret. En sortir, em van atracar i van continuar la feina que havia deixat a mitges l’home del negoci del cartell. Em feia mal tot el cos i quan em disposava a anar cap a l’habitació per tancar els ulls i somniar amb un dia millor, una furgoneta em va atropellar. El planeta Terra m’havia decebut. Els documentals de Pipio us venien com unes persones perfectes, carismàtiques, espontànies, amb sentit de l’humor i solidaritat amb els demés.
És per això que vaig decidir marxar i anar a buscar sort a un altre país. Aquell matí, el JFK estava buit i vaig poder escapar sense cap problema d’aquell martiri. Em van regalar el bitllet. Després de tretze hores, cinquanta minuts i dotze, tretze, catorze segons vaig arribar a un país desconegut. Els seus habitants l’anomenaven Sense Nom. Allà la gent es passava el dia al camp i per la nit oblidaven les penes amb alcohol. Tothom tenia parella, ningú estava sol. Les cases eren petites habitacions de setze metres quadrats. Tot i que el sexe era el dia a dia, no hi havia cap infant. Naixien adults. Anaven a parar allà a través d’un viatge erroni o d’una equivocació vital.
En aquell lloc vaig congeniar. Les persones em tractaven bé. Quan els hi vaig explicar d’on venia em van integrar al grup. Ningú va fer preguntes més enllà de les normals. Aquell paratge era completament oníric i utòpic, però sabien valorar la realitat.
