L'Emilia era alegre
i jovial. Encara recordo aquell calorós dia d'agost assegudes a la roca petita
de la cala mitjana amb els peus cabussats a l'aigua salada. Vàrem parlar de tot
i de res. Em va comentar que estava coneixent a un noi, en Xavier, amable i
bona persona, que feia les millors magdalenes de la comarca. Li encantaven
aquelles magdalenes. Sempre que podia, en acabar el jorn, es desviava de la
ruta prefixada i visitava la casa floral i acolorida del carrer Sant Oriol
número 3. Uns mesos més tard, abans de l'arribada de l'Alba, vaig anar a provar
aquells dolços tant preuats amb l'excusa de preparar la casa pel nou membre que
s'incorporava a les seves vides. Estaven delicioses i quan les acabaves quedava un regust a vainilla i taronja irresistible.
Vàrem xerrar i
xerrar fins que la nit ens va caure a sobre. Ens vam traslladar a la terrassa
del bar de la cantonada, aquella que té llumetes de colors i guirlandes. Vam
riure molt. M'encanta el seu riure, sempre el recordaré. Primer somreia i es
tocava el cabell. Si la cosa continuava, mirava al cel i deia “Ai Amèlia, para
que em pixo!” o “Calla Amèlia! Que encara m'hi quedaré!”. I obria més la boca i
se li veia la dentadura perfectament alineada. Sempre acabava amb convulsions
i, entre rialla i rialla, compaginava la seva marca particular, el crit d'un
garrí juganer. De fons ens acompanyaven els focs artificials que marcaven la
cloenda de la festa major i les dues ens animàvem mojito rere mojito.
Aquella tarda es va allargar fins l'albada i després cada ovella al seu corral.
L'altre dia em vaig estirar al seu lloc predilecte del jardí,
entre les dues mimoses que tinten la visió de groc i impregnen la pell d’una
olor deliciosa. Li pentinava l'eterna forra de carbó. Era la primera festa a la
qual els pares ens deixaven anar i aquella, la dels setze, va ser la millor amb
diferència.
– Crisi! –sempre que cridava aquesta paraula havia d'anar
a corre-cuita salvar-la. Vaig travessar com una bala el menjador, pujar les
escales, superar els obstacles del passadís i, en arribar a la seva habitació,
me la vaig trobar en roba interior davant del mirall simulant com li quedarien
els vestits.
– No sé que posar-me! –el llit estava sepultat per una
muntanya de samarretes, faldilles, camises, pantalons curts, llargs, tres
quarts, vestits, vestits i més vestits.
El que ara estava
mirant no estava al seu nivell. Et fa la pell groga. El rosa era massa
cridaner. Sembles un Frigopié. El blau tenia masses volants i el groc era lleig, tan lleig
que ni tan sols el podia mirar. Aquest te'l veto. Prohibit! Vols que no et deixin
entrar? Sembles un semàfor!
– I aquest? – els ulls se li van il·luminar. Estava
rebentada i ja portava una hora vestit amunt vestit avall.
Del fons de la pila en
va rescatar un de color turquesa i llarg fins els peus. Era senzill, però
destacava entre totes les assistents al ball. Cap era com ella. A l'entada hi
havia fotògraf que retratava tots els participants. Cap a les onze de la nit la
Laura Marfelló, la de la casa majestuosa del carrer del Fons, va entrar a
escena rodejada del seu club de fans. Es movia com un paó per la pista. La noia
va frenar de cop en veure la Maria Campó. Portaven el mateix conjunt. Com podia
ser? Havia anat a comprar-lo a una prestigiosa botiga de Passeig de Gràcia i en
aquell moment estava segura que ningú podria aconseguir-lo. Costava més de dos
cents Euros! Concretament, dos-cents vuitanta-nou amb noranta-nou cèntims. Va
agafar la primera copa que va trobar a la barra, un afruitat vi negre del
Penedès, i li va llençar a la Maria. L'Emilia i jo teníem les millors
localitats, estàvem a primera fila, havia robat la MEVA copa! Ens vam mirar i
no vam parar de riure.
En el viatge a
Amsterdam, a ser la primera vegada que em vaig preocupar. Vam anar pels canals
i vam sortir de festa nit rere nit. Vam fumar tot el que vam voler i vam menjar
tot el que vam poder, més ben dit jo vaig menjar tot el que vaig poder mentre ella
em mirava, xerrava i esmicolava les viandes dissimuladament. No li agradaven
els entrepans, perquè tenien massa pa. No li agradava l'oli, perquè era massa
viscós. No li agradava la carn vermella, perquè tenia massa sang. No li
agradava el sucre, perquè era massa dolç. Únicament demanava amanida o pit de
pollastre i després ho trinxava i escampava pel plat. No sé per què, però
aquell viatge va fer néixer les seves manies.
Quan l'avió va
aterrar a Barcelona, en Xavier i la petita ens esperaven amb un cartell que deia:
Senyores Carn i Ungla. Se'ls estimava
molt. Havien remodelat la casa de les flors, perquè amb l'arribada de l'Alba es
van quedar sense espai. Era un terratrèmol, per allà on passava ho destrossava
tot. Era una fotocòpia de la mare. Quan la veig em venen els records de les
dues jugant al sorral de l'escola, pintant-nos amb el maquillatge de les
nostres mares, jugant a fet i amagar. Sempre sabia on s'amagava, a l'arbreda
del senyor Fullals i la trobava en qüestió de minuts. O estava rere el tronc
que separava les dues finques, o dins de l'arbre dels desitjos, o a la branca
robusta del tercer pi. En canvi jo era més creativa i em camuflava a qualsevol
racó del casalot.
Els mesos van
passar, les estacions van canviar i la meva estimada Emilia va anar
desapareixent. La seva silueta es difuminava i la pell perdia el daurat que
sempre havia tingut. Les manies, dia rere dia, eren més estrictes. Sempre
donava l’excusa que, amb l’embaràs, havia guanyat pes i perdut la seva
escultural figura adolescent. Era mentida. Després del part va contractar un
entrenador personal i en qüestió de setmanes ja tornava a ser la de sempre.
Aquell entrenador tenia unes mans d’or. Alguns dies m’apuntava a la classe.
Aquells músculs tatuats eren una droga, mai em cansava de mirar-los, ni quan
estava estirat al meu llit fumant una cigarreta. I les mans, oh les mans, en
acabar sempre passejava aquells dits per l’esquena, les cuixes, els braços. Com els trobo a faltar.
El vint-i-tres de
desembre va ingressar a l’Hospital Psiquiàtric Maria Magdalena. La vaig visitar
els noranta dies que va estar ingressada. L’abraçava, li donava forces i li
demanava que seguís endavant, que ella podia, que tots tres, en Xavier, l’Alba
i jo, creiem en ella. No va tornar a ser la d’abans. Havia perdut aquella
guspira que la caracteritzava, que la diferenciava de la massa. Primer parlàvem
de la família, de l’Olga, la Carla i en Josep. I després anàvem al porxo i
li pentinava la cabellera debilitada mentre ella pintava i es distreia com una
nena petita.
Quan es va
reincorporar a la rutina, ens vam obligar mútuament a dinar cada dia juntes.
Ella va triar el lloc: el bar restaurant
Hortalissa, a la cantonada de
la Rambla amb el carrer Major. Tenien tot tipus d’amanides, però ens manteníem
fidels a la Verda, és a dir, enciam Iceberg, tomàquet, pebrot, ceba i, si
aquell dia l’Emilia estava contenta, xampinyons. Vaig acabar avorrint les
amanides. De petita m’encantaven. Vaig créixer amb aquella planta al plat. La
meva mare era amant del verd, no podia viure sense posar algun toc d’aquest
color al plats. L’Emilia sempre venia a dinar a casa perquè li encantaven
els colors i, sobretot, els colors que escollia la reina de la casa. Tot i
així, sempre li donava el meu toc personal. Una vegada a la setmana fèiem
reunió familiar i jo escollia quin seria el color principal durant els següents set
dies. Taronja, lila, marró, groc. Cap se’ns escapava de les mans. Quan
delegàvem aquesta gran responsabilitat a l’Emilia ella sempre triava el
vermell, el seu color preferit, i la mare adornava els plats amb raves,
tomàquets i, algunes vegades, la carn era el protagonista de l’àpat, però mai
avorria cap aliment. Per això la meva millor amiga adorava venir a casa, perquè
li encantava menjar.
Després de tres
mesos menjant el mateix color sense varietats, un migdia l’Emilia va començar a
recuperar la llum. Em va venir a recollir a la botiga i jo anava disposada a
engolir el menjar de les vaques, però quan estàvem davant de l’Hortalissa em va mirar i em va somriure. "Anem a aquell", amb el dit va senyalar a la vorera d’en front. Hi havia el
paradís de l’entrepà. De totes menes i nacionalitats. Feia mesos que somniava
amb aquell local. L’Emilia amb força i seguretat va girar cent-vuitanta graus i
va creuar el carrer. Al mig del pas de zebra es va parar i em va mirar amb un
somriure. Va tornar a ser l’alegre i jovial amiga, sense manies ni
preocupacions.
El cambrer es va
dirigir a la taula amb els dos entrepans, un de truita i un de pernil salat. El
va devorar amb ànsia i en fer el penúltim mos s’ennuegà i no podia respirar.
Es va introduir els dits a la boca per extreure el rebel tros de pernil que
s’havia instal·lat a la seva tràquea. Els dits li relliscaven i ella cada
vegada estava més nerviosa. Li faltava l’aire i la pell començà a perdre el
color que havia guanyat durant els últims mesos. El cambrer va venir corrents a
socórrer la meva amiga. Dóna-li cops a l’esquena! Bramava sense parar. No va
servir de res. Res de res. Silenci.
