Tabú

L'ànsia i l'electricitat recorren el cos de la Dúnia cada vegada que s'apropa a ella. Aquesta atracció es remunta al dia en què va conèixer ara fa dos anys. Gràcies a amics en comú, van compartir un plat de pasta i una tarta tatin. Al principi li va semblar introvertida i tímida, però van seguir quedant i els cafès van ajudar a sembrar la llavor de l'amistat.

L'estació va canviar i els cafès van passar a ser dinars i després sopars més cinema i caminades a casa a altes hores de la nit. D'alguna manera anava descobrint un sentiment tabú i prohibit per les arrels familiars.

Silenci i repressió eren les seves voluntats. Cada vegada que veia aquella casada melosa córrer esquena avall, tenia ganes d'olorar-la. Els seus llavis maduixa la impulsaven a robar-li un petó, però sempre es conformava amb un simple somriure; i les ninetes maragda li anul·laven qualsevol reacció.

Ja farta d'aquest sentiment condemnat a mort, agafa la maleta, va a Sants Estació i pren el primer tren direcció a l'estranger. En arribar a Dinamarca, coneix en Gustav i sacia la seva set d'amor amb ell.

Insatisfacció

Tretze anys esperant aquest moment i ara no vull. Hauré de canviar la meva rutina. Tants anys anant de la casa del carrer París cantonada Muntaner a la Plaça del Llàpis caminant -el metge em va recomanar anar a la feina caminant per així fer una miqueta d'exercici -, passar-me tot el dia treballant i després tornar a casa per sopar i dormir. 

Tot era tan tranquil fins que, un dia, mentre celebraven els tretze anys que he estat aguantant les seves manies, em vaig enuagar amb una peça sorpresa que venia de regal amb el pastís. Mentre em quedava sense aire, l'idiota es va agenollar. Era un anell! Va ser a l'hospital quan em va demanar per casar-me i, com que estava tan moribunda, li vaig dir que si per pur conformisme. 

Al final ens casem a San Agustís -el primer poble d'Aragó venint per la carretera de Castelló -fàcilment identificable per la placa a l'entrada del poble que diu: Esta tierra es de Aragón. La ceremònia es celebra al cul del món, perquè la meva mamá està molt malalta i no es pot moure del poble de mala mort. I jo, amb naturalitat, li pregunto: <<I perquè no aplacem la data?>>, així em donaràs més temps per planejar la fuga. Ell, però, castizo de pura sang em contesta amb l'accent més despreciable que et puguis imaginar: <<Pobrecita, que quiere ver a su hijito casado>>.

A la merda amb sa mare! He deixat la feina per organitzar una mort "natural" de zu mamá. Així no ens haurem de casar i ens podrem seguir veient els caps de setmana per prendre cafè.