El grup de viatgers estava format per tres personatges. El primer era un robust home d’uns trenta anys que cada tres minuts blasfemava i mostrava el seu desacord en vers la vida i la seva manera de funcionar. Alt com un sant pau i fort com un roure era el que transportava els queviures amunt i avall, per això el segon i el tercer no es queixaven dels seus empipadors hàbits a l’hora de conviure amb altres persones. Engolia el menjar en tres segons, no discriminava cap aliment i mai no deixava res en el greal. Cada matinada, quan encara era fosc, llevava als altres dos i els portava a fer una petita passejada pels camins adjacents al campament nòmada.
El segon, persona de gran cor, mai no va fer res de profit en la seva vida. Va néixer en un modest barri del sud, sense esperit de competitivitat. Un fideu, deia tothom quan el veia. Sense personalitat ni carisma era el puzzle del seu tarannà. Però, amb aquests dos personatges ha trobat el seu lloc. Mai no feia res rellevant, però sempre alguna cosa. Potser li demanaven que parés la taula o que empaquetés les pertinències. Per dir-ho d’alguna manera, ell era la minyona dels tres. No sabia cuinar, però era el que millor ho feia. Els altres dos, si no fos per la pena que els causava ja l’haguessin deixat a la primera illa d’Indonèsia que van trepitjar.
L’últim era home de bona vida. Si el primer tenia trenta i el segon uns deu anys més, aquest era el benjamí. Havia nascut, criat i madurat en un poble sense nom. La família l’havia deixat a la ciutat quan va complir divuit. Era la primera vegada que hi anava i es va sentir peix fora de l’aigua, però mesos després va conèixer als altres dos. El jove no era ni tan alt ni tan fort com el primer, però més que el segon, sí. La forra esquilada a l’u, contrastava amb la calva prominent i grisa del segon, i amb la cabellera ardent del primer. Aquest era l’encarregat de l’allotjament. Tenia un sisè sentit en identificar terrenys possiblement habitables i s’hi instal·laven allà durant una temporada. Seguidament, aconseguien un mitjà de transport i inspeccionaven el terreny fil per randa fins que trobaven un altre indret a poblar.
Es van conèixer en una consulta mèdica. Els tres estaven buits per dins i volien trobar la qüestió de la raó del seu interior desproveït. Parlant parlant van congeniar al cap de poc i el primer els va proposar de viatjar arreu del món, deixar la seva vida mortal i descobrir els paratges més bells i desconeguts de planeta. Pot sonar atípic, però els altres dos van acceptar sense pensar’s-ho dues vegades.
El primer en trobar l’indret perfecte, va ser l’insignificant. Era una illa amb vint habitants en el cens. S’hi va quedar, perquè ningú el coneixia. A més a més, l’home ja tenia seixanta anys i era conscient que el seu físic estava massa desgastat i tard o d’hora es submergiria en un son profund.
El següent afortunat va ser el primer. Es va instal·lar en un poblat del Tíbet. Va conèixer l’amor, però va desaparèixer amb el pas dels anys. Així doncs, com que encara tenia esperit jove va anar en la recerca del tercer. Aquest mai no va establir-se a cap continent i va tornar al poble sense nom, perquè ell havia trobat el seu lloc amb el primer i el segon. El forçut va recórrer tots els indrets que havien visitat, però mai no va trobar al jove. En cap moment va pensar que les persones tornen a casa quan no troben el camí de la seva vida, perquè la família ajuda a cercar-lo i no les deixa fins que es reuneixen amb ell.
