TU NO ERES SILENCI

L'Emilia era alegre i jovial. Encara recordo aquell calorós dia d'agost assegudes a la roca petita de la cala mitjana amb els peus cabussats a l'aigua salada. Vàrem parlar de tot i de res. Em va comentar que estava coneixent a un noi, en Xavier, amable i bona persona, que feia les millors magdalenes de la comarca. Li encantaven aquelles magdalenes. Sempre que podia, en acabar el jorn, es desviava de la ruta prefixada i visitava la casa floral i acolorida del carrer Sant Oriol número 3. Uns mesos més tard, abans de l'arribada de l'Alba, vaig anar a provar aquells dolços tant preuats amb l'excusa de preparar la casa pel nou membre que s'incorporava a les seves vides. Estaven delicioses i quan les acabaves quedava un regust a vainilla i taronja irresistible.

Vàrem xerrar i xerrar fins que la nit ens va caure a sobre. Ens vam traslladar a la terrassa del bar de la cantonada, aquella que té llumetes de colors i guirlandes. Vam riure molt. M'encanta el seu riure, sempre el recordaré. Primer somreia i es tocava el cabell. Si la cosa continuava, mirava al cel i deia “Ai Amèlia, para que em pixo!” o “Calla Amèlia! Que encara m'hi quedaré!”. I obria més la boca i se li veia la dentadura perfectament alineada. Sempre acabava amb convulsions i, entre rialla i rialla, compaginava la seva marca particular, el crit d'un garrí juganer. De fons ens acompanyaven els focs artificials que marcaven la cloenda de la festa major i les dues ens animàvem mojito rere mojito. Aquella tarda es va allargar fins l'albada i després cada ovella al seu corral.

L'altre dia em vaig estirar al seu lloc predilecte del jardí, entre les dues mimoses que tinten la visió de groc i impregnen la pell d’una olor deliciosa. Li pentinava l'eterna forra de carbó. Era la primera festa a la qual els pares ens deixaven anar i aquella, la dels setze, va ser la millor amb diferència.

– Crisi! –sempre que cridava aquesta paraula havia d'anar a corre-cuita salvar-la. Vaig travessar com una bala el menjador, pujar les escales, superar els obstacles del passadís i, en arribar a la seva habitació, me la vaig trobar en roba interior davant del mirall simulant com li quedarien els vestits.

– No sé que posar-me! –el llit estava sepultat per una muntanya de samarretes, faldilles, camises, pantalons curts, llargs, tres quarts, vestits, vestits i més vestits.

El que ara estava mirant no estava al seu nivell. Et fa la pell groga. El rosa era massa cridaner. Sembles un Frigopié. El blau tenia masses volants i el groc era lleig, tan lleig que ni tan sols el podia mirar. Aquest te'l veto. Prohibit! Vols que no et deixin entrar? Sembles un semàfor!

– I aquest? – els ulls se li van il·luminar. Estava rebentada i ja portava una hora vestit amunt vestit avall.

Del fons de la pila en va rescatar un de color turquesa i llarg fins els peus. Era senzill, però destacava entre totes les assistents al ball. Cap era com ella. A l'entada hi havia fotògraf que retratava tots els participants. Cap a les onze de la nit la Laura Marfelló, la de la casa majestuosa del carrer del Fons, va entrar a escena rodejada del seu club de fans. Es movia com un paó per la pista. La noia va frenar de cop en veure la Maria Campó. Portaven el mateix conjunt. Com podia ser? Havia anat a comprar-lo a una prestigiosa botiga de Passeig de Gràcia i en aquell moment estava segura que ningú podria aconseguir-lo. Costava més de dos cents Euros! Concretament, dos-cents vuitanta-nou amb noranta-nou cèntims. Va agafar la primera copa que va trobar a la barra, un afruitat vi negre del Penedès, i li va llençar a la Maria. L'Emilia i jo teníem les millors localitats, estàvem a primera fila, havia robat la MEVA copa! Ens vam mirar i no vam parar de riure.

En el viatge a Amsterdam, a ser la primera vegada que em vaig preocupar. Vam anar pels canals i vam sortir de festa nit rere nit. Vam fumar tot el que vam voler i vam menjar tot el que vam poder, més ben dit jo vaig menjar tot el que vaig poder mentre ella em mirava, xerrava i esmicolava les viandes dissimuladament. No li agradaven els entrepans, perquè tenien massa pa. No li agradava l'oli, perquè era massa viscós. No li agradava la carn vermella, perquè tenia massa sang. No li agradava el sucre, perquè era massa dolç. Únicament demanava amanida o pit de pollastre i després ho trinxava i escampava pel plat. No sé per què, però aquell viatge va fer néixer les seves manies.

Quan l'avió va aterrar a Barcelona, en Xavier i la petita ens esperaven amb un cartell que deia: Senyores Carn i Ungla. Se'ls estimava molt. Havien remodelat la casa de les flors, perquè amb l'arribada de l'Alba es van quedar sense espai. Era un terratrèmol, per allà on passava ho destrossava tot. Era una fotocòpia de la mare. Quan la veig em venen els records de les dues jugant al sorral de l'escola, pintant-nos amb el maquillatge de les nostres mares, jugant a fet i amagar. Sempre sabia on s'amagava, a l'arbreda del senyor Fullals i la trobava en qüestió de minuts. O estava rere el tronc que separava les dues finques, o dins de l'arbre dels desitjos, o a la branca robusta del tercer pi. En canvi jo era més creativa i em camuflava a qualsevol racó del casalot.

Els mesos van passar, les estacions van canviar i la meva estimada Emilia va anar desapareixent. La seva silueta es difuminava i la pell perdia el daurat que sempre havia tingut. Les manies, dia rere dia, eren més estrictes. Sempre donava l’excusa que, amb l’embaràs, havia guanyat pes i perdut la seva escultural figura adolescent. Era mentida. Després del part va contractar un entrenador personal i en qüestió de setmanes ja tornava a ser la de sempre. Aquell entrenador tenia unes mans d’or. Alguns dies m’apuntava a la classe. Aquells músculs tatuats eren una droga, mai em cansava de mirar-los, ni quan estava estirat al meu llit fumant una cigarreta. I les mans, oh les mans, en acabar sempre passejava aquells dits per l’esquena, les cuixes, els braços. Com els trobo a faltar.

El vint-i-tres de desembre va ingressar a l’Hospital Psiquiàtric Maria Magdalena. La vaig visitar els noranta dies que va estar ingressada. L’abraçava, li donava forces i li demanava que seguís endavant, que ella podia, que tots tres, en Xavier, l’Alba i jo, creiem en ella. No va tornar a ser la d’abans. Havia perdut aquella guspira que la caracteritzava, que la diferenciava de la massa. Primer parlàvem de la família, de l’Olga, la Carla i en Josep. I després anàvem al porxo i li pentinava la cabellera debilitada mentre ella pintava i es distreia com una nena petita.

Quan es va reincorporar a la rutina, ens vam obligar mútuament a dinar cada dia juntes. Ella va triar el lloc: el bar restaurant  Hortalissa, a la cantonada de la Rambla amb el carrer Major. Tenien tot tipus d’amanides, però ens manteníem fidels a la Verda, és a dir, enciam Iceberg, tomàquet, pebrot, ceba i, si aquell dia l’Emilia estava contenta, xampinyons. Vaig acabar avorrint les amanides. De petita m’encantaven. Vaig créixer amb aquella planta al plat. La meva mare era amant del verd, no podia viure sense posar algun toc d’aquest color al plats. L’Emilia sempre venia a dinar a casa perquè li encantaven els colors i, sobretot, els colors que escollia la reina de la casa. Tot i així, sempre li donava el meu toc personal. Una vegada a la setmana fèiem reunió familiar i jo escollia quin seria el color principal durant els següents set dies. Taronja, lila, marró, groc. Cap se’ns escapava de les mans. Quan delegàvem aquesta gran responsabilitat a l’Emilia ella sempre triava el vermell, el seu color preferit, i la mare adornava els plats amb raves, tomàquets i, algunes vegades, la carn era el protagonista de l’àpat, però mai avorria cap aliment. Per això la meva millor amiga adorava venir a casa, perquè li encantava menjar.

Després de tres mesos menjant el mateix color sense varietats, un migdia l’Emilia va començar a recuperar la llum. Em va venir a recollir a la botiga i jo anava disposada a engolir el menjar de les vaques, però quan estàvem davant de l’Hortalissa em va mirar i em va somriure. "Anem a aquell", amb el dit va senyalar a la vorera d’en front. Hi havia el paradís de l’entrepà. De totes menes i nacionalitats. Feia mesos que somniava amb aquell local. L’Emilia amb força i seguretat va girar cent-vuitanta graus i va creuar el carrer. Al mig del pas de zebra es va parar i em va mirar amb un somriure. Va tornar a ser l’alegre i jovial amiga, sense manies ni preocupacions.

El cambrer es va dirigir a la taula amb els dos entrepans, un de truita i un de pernil salat. El va devorar amb ànsia i en fer el penúltim mos s’ennuegà i no podia respirar. Es va introduir els dits a la boca per extreure el rebel tros de pernil que s’havia instal·lat a la seva tràquea. Els dits li relliscaven i ella cada vegada estava més nerviosa. Li faltava l’aire i la pell començà a perdre el color que havia guanyat durant els últims mesos. El cambrer va venir corrents a socórrer la meva amiga. Dóna-li cops a l’esquena! Bramava sense parar. No va servir de res. Res de res. Silenci.

Tabú

L'ànsia i l'electricitat recorren el cos de la Dúnia cada vegada que s'apropa a ella. Aquesta atracció es remunta al dia en què va conèixer ara fa dos anys. Gràcies a amics en comú, van compartir un plat de pasta i una tarta tatin. Al principi li va semblar introvertida i tímida, però van seguir quedant i els cafès van ajudar a sembrar la llavor de l'amistat.

L'estació va canviar i els cafès van passar a ser dinars i després sopars més cinema i caminades a casa a altes hores de la nit. D'alguna manera anava descobrint un sentiment tabú i prohibit per les arrels familiars.

Silenci i repressió eren les seves voluntats. Cada vegada que veia aquella casada melosa córrer esquena avall, tenia ganes d'olorar-la. Els seus llavis maduixa la impulsaven a robar-li un petó, però sempre es conformava amb un simple somriure; i les ninetes maragda li anul·laven qualsevol reacció.

Ja farta d'aquest sentiment condemnat a mort, agafa la maleta, va a Sants Estació i pren el primer tren direcció a l'estranger. En arribar a Dinamarca, coneix en Gustav i sacia la seva set d'amor amb ell.

Insatisfacció

Tretze anys esperant aquest moment i ara no vull. Hauré de canviar la meva rutina. Tants anys anant de la casa del carrer París cantonada Muntaner a la Plaça del Llàpis caminant -el metge em va recomanar anar a la feina caminant per així fer una miqueta d'exercici -, passar-me tot el dia treballant i després tornar a casa per sopar i dormir. 

Tot era tan tranquil fins que, un dia, mentre celebraven els tretze anys que he estat aguantant les seves manies, em vaig enuagar amb una peça sorpresa que venia de regal amb el pastís. Mentre em quedava sense aire, l'idiota es va agenollar. Era un anell! Va ser a l'hospital quan em va demanar per casar-me i, com que estava tan moribunda, li vaig dir que si per pur conformisme. 

Al final ens casem a San Agustís -el primer poble d'Aragó venint per la carretera de Castelló -fàcilment identificable per la placa a l'entrada del poble que diu: Esta tierra es de Aragón. La ceremònia es celebra al cul del món, perquè la meva mamá està molt malalta i no es pot moure del poble de mala mort. I jo, amb naturalitat, li pregunto: <<I perquè no aplacem la data?>>, així em donaràs més temps per planejar la fuga. Ell, però, castizo de pura sang em contesta amb l'accent més despreciable que et puguis imaginar: <<Pobrecita, que quiere ver a su hijito casado>>.

A la merda amb sa mare! He deixat la feina per organitzar una mort "natural" de zu mamá. Així no ens haurem de casar i ens podrem seguir veient els caps de setmana per prendre cafè.

Realitat

La Junta d’Estudis Espacials em va concedir una beca gràcies a la meva excel·lent tesi sobre vosaltres. Després d’un any de trajecte –en el vostre calendari –vaig arribar a un descampat. Més o menys teniu el mateix aspecte que nosaltres, més baixets i amb més pèl, però amb pell, cara, ulls, nas, orelles i extremitats. Aquest solar estava distribuït en carrers paral·lels i perpendiculars respecte una recta imaginària. Les edificacions no tenien aspecte de casa, segons les fotografies que m’havien mostrat els meus –popularment coneguts com pipiomeus –però sabia que a dintre hi vivien persones ja que el moviment es deixava entre veure per les finestres. Quan la nau BQ223 va aterrar, va causar tal terrabastall que una multitud de caps van sortir. Aquelles persones no eren com els que havia estudiat a casa. Vaig obrir el llibre per buscar races de la Terra. A la pàgina 548 vaig trobar una explicació que concordava amb aquells homínids: A l’est del continent asiàtic hi ha el país amb més població del planeta Terra. Xina, conegut per aquest nom, està habitat per xinesos. Són baixets, de cabell negre, cara plana i ulls allargats. Parlen una llengua amb moltes tonalitats i dificultats. Treballen amb diligència i dedicació. Merda, va ser la primera paraula que em va venir a la ment, no conec l’idioma. Vaig fer un ràpid escàner dels meus coneixements lingüístics: castellà, anglès, japonès, afganès, swahili, àrab i alemany. Tots els homínids estaven parats. Sort que havia canviat la meva aparença –dos metres i mig, sense pèl i de color ocre –i m’havia convertit en humà.

- Hola. Yo ser Bibia.

Ningú va dir res. Havia fet alguna cosa malament? A casa m’havien ensenyat els noms més comuns en el territori espanyol, però ara no en recordava cap. Sí que existia aquell nom, seguríssim!

Sense parar-me a pensar en les conseqüències, vaig emprendre la marxa cap a la ciutat més propera. Segur que havia aterrat a Espanya, però no a on. Al cap de dos mesos en busca de la ciutat de Barcelona vaig descobrir que estava completament equivocada. Havia posat malament les coordenades en el GPS i havia anat a parar alel país dels homes amb ulls allargats. Eren molt rars i extravagants. Tots anaven molt ràpid amunt i avall i mai es paraven a pensar en la persona que tenien al costat. Vaig trobar feina en un taller tèxtil. Pensava que m’ho passaria bé i coneixeria gent nova, però va ser completament el contrari. Treballava, esmorzava, tornava a treballar, feia la pausa del dinar, tornava a treballar, sopava i me n’anava al llit, que estava al costat de la meva taula de feina.

No m’agradava aquell país així que vaig decidir agafar un cotxe que hi havia pel carrer i posar inici a la fugida de Xina. El cotxe al cap de poc es va parar. Com que les instruccions i tot estava en un idioma desconegut per mi, vaig ser incapaç d’arreglar-lo. No entenc com és que no funcioneu amb restes de menjar. A Pipio ja fa segles que funcionem així! És molt més econòmic i t’estalvia temps.

La desesperació em cegava la visió així que vaig agafar el primer cotxe volador que vaig trobar. Segons després de baixar del falciot, vaig col·lisionar contra un tros de tela amb tretze franges vermelles i blanques horitzontals alternes i, a la cantonada esquerra de dalt,  cinquanta estrelles sobre un fons blau. Ràpidament el meu cervell es va posar en marxa. Estats Units d’Amèrica! Què intel·ligent que sóc, oi? Ho sé tot.

Bé en aquest moment va ser quan vaig agafar un “tarsi” per dirigir-me al centre de la ciutat de “New York”. El “tarsista” era desagradable. La carn li sortia per les vores del seient, i del clatell, una protuberància de grassa. Aprofitant el cos que havia triat –noia, vint-i-pocs anys, cabells llargs, figura escultural... –vaig anar a un local amb llums de neó vermelles, que s’obrien i s’apagaven cada, exactament, dos segons, que posava: Girl needed. Al dia següent vaig abandonar el país corre cuita. Un home se m’havia apropat i havia intentat beneficiar-se de mi. Em va treure la roba i em va estampar contra la paret. En sortir, em van atracar i van continuar la feina que havia deixat a mitges l’home del negoci del cartell. Em feia mal tot el cos i quan em disposava a anar cap a l’habitació per tancar els ulls i somniar amb un dia millor, una furgoneta em va atropellar. El planeta Terra m’havia decebut. Els documentals de Pipio us venien com unes persones perfectes, carismàtiques, espontànies, amb sentit de l’humor i solidaritat amb els demés.

És per això que vaig decidir marxar i anar a buscar sort a un altre país. Aquell matí, el JFK estava buit i vaig poder escapar sense cap problema d’aquell martiri. Em van regalar el bitllet. Després de tretze hores, cinquanta minuts i dotze, tretze, catorze segons vaig arribar a un país desconegut. Els seus habitants l’anomenaven Sense Nom. Allà la gent es passava el dia al camp i per la nit oblidaven les penes amb alcohol. Tothom tenia parella, ningú estava sol. Les cases eren petites habitacions de setze metres quadrats. Tot i que el sexe era el dia a dia, no hi havia cap infant. Naixien adults. Anaven a parar allà a través d’un viatge erroni o d’una equivocació vital.

En aquell lloc vaig congeniar. Les persones em tractaven bé. Quan els hi vaig explicar d’on venia em van integrar al grup. Ningú va fer preguntes més enllà de les normals. Aquell paratge era completament oníric i utòpic, però sabien valorar la realitat.

Partida final

Estic asseguda davant de l'escriptori, obro el calaix i agafo l'objecte negre i brillant de dins. És la primera vegada que el tinc entre les mans d'ençà que el pare me la va donar dues setmanes abans de morir d'un atac de cor. Aferro l'objecte amb més força i el carrego. Una, dues, tres... Pesa el suficient com per cansar-me i haver-lo de deixar sobre la taula. Suposo que la vida no m'ha anat gaire bé. Primer ell i després el pare, les dues persones que més he estimat.

Ell m'està mirant amb un somriure als ulls i els braços estesos.

-   T'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo... –em diu mentre s'apropa –Per fi tornarem a estar junts.

-   Sí, sí –intento abraçar-lo però es mou ràpid –. Fa anys que estic esperant aquest moment, anys de patiment, d'angoixa i desamor, anys de por i solitud, però anys en els quals tu sempre has estat aquí per ajudar-me. Anys on he hagut de fer estupideses, on he hagut de criar una criatura i casar-me amb un altre. Tot per poder estar amb tu. Anys on he hagut de fingir amor i felicitat, anys que han cultivat la meva fatídica mort.

Agafo l'objecte negre, me l'introdueixo a la boca i premo el gatell.

Desconcert

Les cames li comencen a fallar i li juguen una mala passada. L’home del darrere redueix la distància entre els dos i l’agafa amb força. Ella, desesperada i amb la por corrent-li per les venes, comença a cridar, però als dos segons l’aire s’acaba i les parpelles se li clouen.

No veu res. Únicament sent el fred metall on està estirada totalment nua. Intenta incorporar-se i sent una forta fiblada a l’estómac. Es porta ràpidament les mans al cos per fer-se un reconeixement. Sembla que no tingui res trencat. De sobte, el silenci té un acompanyant: el caminar contundent i masculí d’unes botes, que donen dos cops secs a la porta. La claror il·lumina la sala claustrofòbica i el rostre de la figura masculina amb botes. És alt i robust, les seves faccions són agressives i la seva mirada aterradora. Ella ràpidament es porta els braços al cos per cobrir-se, però l’home l’agafa i se l’emporta al llit de metall.

Vint minuts després, ell es puja els pantalons i prem el gatell de l’arma.

Angoixa, frustració, pànic, solitud

Es dirigeix a la cuina i veu la safata de panellets recent cuits. La mare està mirant el telenotícies i li comenta que marxen a les sis cap a casa la tieta per celebrar la Castanyada. Merda, menjar -la noia pensa. Agafa el bric de llet i se’l serveix al got lentament, se’l beu d’una glopada i instants després sent l’ànsia d’expulsar-ho. Amb angoixa es dirigeix a l’habitació per canviar-se. Nua davant del mirall puja a la bàscula mentre s’observa. Quaranta-vuit quilos llegeix a la pantalla digital. Frustrada per sentir-se grassa es posa la samarreta que l’àvia li havia regalat pel seu aniversari, para a pensar i va corrents al bany. Arriba el vespre i toca marxar. El cotxe està ple a vessar. La germana i el xicot només fan que riure, i el pare i la mare discuteixen. En aquests moments és quan el troba a faltar, perquè li agafi la mà, li acariciï el pòmul i li expulsi el pànic del cos. La casa és una olla de grills. L’àvia comenta a l’avi com n’està d’orgullosa perquè porta la samarreta, els interlocutors criden per sobre els decibels permesos i els petits de la casa juguen a fet i amagar entre les cames dels assistents. A menjar! crida una veu femenina demacrada pel pas dels anys. Dissimuladament, es tanca a la petita sala de la televisió amb un vas d’aigua per retrobar-se amb la seva vella amiga solitud. Les reflexions internes no s’escolten per culpa dels crits desesperats de l’estómac, però, impassible, se centra en la imatge del televisor i s’acaba el got d’aigua. Definitivament, demà vaig al metge.