dilluns, 5 de desembre del 2011

Angoixa, frustració, pànic, solitud


Es dirigeix a la cuina i veu la safata de panellets recent cuits. La mare està mirant el telenotícies i li comenta que marxen a les sis cap a casa la tieta per celebrar la Castanyada. Merda, menjar -la noia pensa. Agafa el bric de llet i se’l serveix al got lentament, se’l beu d’una glopada i instants després sent l’ànsia d’expulsar-ho. Amb angoixa es dirigeix a l’habitació per canviar-se. Nua davant del mirall puja a la bàscula mentre s’observa. Quaranta-vuit quilos llegeix a la pantalla digital. Frustrada per sentir-se grassa es posa la samarreta que l’àvia li havia regalat pel seu aniversari, para a pensar i va corrents al bany. Arriba el vespre i toca marxar. El cotxe està ple a vessar. La germana i el xicot només fan que riure, i el pare i la mare discuteixen. En aquests moments és quan el troba a faltar, perquè li agafi la mà, li acariciï el pòmul i li expulsi el pànic del cos. La casa és una olla de grills. L’àvia comenta a l’avi com n’està d’orgullosa perquè porta la samarreta, els interlocutors criden per sobre els decibels permesos i els petits de la casa juguen a fet i amagar entre les cames dels assistents. A menjar! crida una veu femenina demacrada pel pas dels anys. Dissimuladament, es tanca a la petita sala de la televisió amb un vas d’aigua per retrobar-se amb la seva vella amiga solitud. Les reflexions internes no s’escolten per culpa dels crits desesperats de l’estómac, però, impassible, se centra en la imatge del televisor i s’acaba el got d’aigua. Definitivament, demà vaig al metge.


diumenge, 4 de desembre del 2011

A contrarellotge


El Matí ja feia hores que havia tret el cap tot sol. Era la primera vegada que ho feia sense la companyia de la seva estimada. Es van conèixer una freda matinada de novembre. Ella, cansada pel permanent torn nocturn, es disposava a amagar a l’hemisferi sud quan es van veure les cares. Els cabells rojos de primera hora ressaltaven les faccions desgastades de l’home. Ella, encara jove per un pacte amb el diable, va frenar la seva fugida. El perill i l’excitació va recórrer els cossos dels dos assistents. L’enlluernadora llum del company la va fer recular a contra cor.

Des d’aquell moment van acordar diàriament dues trobades prohibides: el crepuscle, que deixaria de ser el moment més trist on es mostra la fi d’un jorn sempre monòton; i l’albada, el començament de la cadena perpètua de la vida. Aquelles estones passaven a la velocitat de la llum. L’Equador era el seu punt d’encontre. Dècada rere dècada, van desaparèixer les hores, ja no hi havia moment en el que els enamorats sense destí no estiguessin acompanyats l’un de l’altre.

Semblava que les busques de les constel·lacions estiguessin aturades, però realment corrien més ràpid que mai. El gran cronos del Sistema Solar, Saturn, va sentir l’enuig de l’engany per les seves venes i li va robar l’enamorada al foc. Les notícies van córrer pel buit a la velocitat de la llum, i Júpiter, el jutge per excel·lència, executà a Saturn per la seva ànsia de poder.

Desconeixent el futur que els deparava, la parella es va retrobar sense saber que els ulls de la justícia els estarien vigilant. Poc després, la diablessa va ser condemnada a mort, i la vella entorxa, a una guàrdia sense descans fins als confins de la història.  




http://www.flickr.com/photos/nestavazquez/

dissabte, 6 d’agost del 2011

Més enllà de l'horitzó

El grup de viatgers estava format per tres personatges. El primer era un robust home d’uns trenta anys que cada tres minuts blasfemava i mostrava el seu desacord en vers la vida i la seva manera de funcionar. Alt com un sant pau i fort com un roure era el que transportava els queviures amunt i avall, per això el segon i el tercer no es queixaven dels seus empipadors hàbits a l’hora de conviure amb altres persones. Engolia el menjar en tres segons, no discriminava cap aliment i mai no deixava res en el greal. Cada matinada, quan encara era fosc, llevava als altres dos i els portava a fer una petita passejada pels camins adjacents al campament nòmada.


El segon, persona de gran cor, mai no va fer res de profit en la seva vida. Va néixer en un modest barri del sud, sense esperit de competitivitat. Un fideu, deia tothom quan el veia. Sense personalitat ni carisma era el puzzle del seu tarannà. Però, amb aquests dos personatges ha trobat el seu lloc. Mai no feia res rellevant, però sempre alguna cosa. Potser li demanaven que parés la taula o que empaquetés les pertinències. Per dir-ho d’alguna manera, ell era la minyona dels tres. No sabia cuinar, però era el que millor ho feia. Els altres dos, si no fos per la pena que els causava ja l’haguessin deixat a la primera illa d’Indonèsia que van trepitjar.


L’últim era home de bona vida. Si el primer tenia trenta i el segon uns deu anys més, aquest era el benjamí. Havia nascut, criat i madurat en un poble sense nom. La família l’havia deixat a la ciutat quan va complir divuit. Era la primera vegada que hi anava i es va sentir peix fora de l’aigua, però mesos després va conèixer als altres dos. El jove no era ni tan alt ni tan fort com el primer, però més que el segon, sí. La forra esquilada a l’u, contrastava amb la calva prominent i grisa del segon, i amb la cabellera ardent del primer. Aquest era l’encarregat de l’allotjament. Tenia un sisè sentit en identificar terrenys possiblement habitables i s’hi instal·laven allà durant una temporada. Seguidament, aconseguien un mitjà de transport i inspeccionaven el terreny fil per randa fins que trobaven un altre indret a poblar.


Es van conèixer en una consulta mèdica. Els tres estaven buits per dins i volien trobar la qüestió de la raó del seu interior desproveït. Parlant parlant van congeniar al cap de poc i el primer els va proposar de viatjar arreu del món, deixar la seva vida mortal i descobrir els paratges més bells i desconeguts de planeta. Pot sonar atípic, però els altres dos van acceptar sense pensar’s-ho dues vegades.


El primer en trobar l’indret perfecte, va ser l’insignificant. Era una illa amb vint habitants en el cens. S’hi va quedar, perquè ningú el coneixia. A més a més, l’home ja tenia seixanta anys i era conscient que el seu físic estava massa desgastat i tard o d’hora es submergiria en un son profund.


El següent afortunat va ser el primer. Es va instal·lar en un poblat del Tíbet. Va conèixer l’amor, però va desaparèixer amb el pas dels anys. Així doncs, com que encara tenia esperit jove va anar en la recerca del tercer. Aquest mai no va establir-se a cap continent i va tornar al poble sense nom, perquè ell havia trobat el seu lloc amb el primer i el segon. El forçut va recórrer tots els indrets que havien visitat, però mai no va trobar al jove. En cap moment va pensar que les persones tornen a casa quan no troben el camí de la seva vida, perquè la família ajuda a cercar-lo i no les deixa fins que es reuneixen amb ell.


divendres, 29 de juliol del 2011

La rutina mata

La vida moltes vegades és un espiral sense fi. Un dia decideixes anar al bar de la cantonada, hi fas amics i per això els visites cada dia. Tracteu tòpics sense transcendència: els esports, el temps i les vacances. I a vegades parleu de la família, però mai dels diners, perquè tots aneu tant escurats que, sense expressar-ho, lluiteu els uns contra els altres per no ser el més miserable. Torneu a casa i ingeriu el menjar que fa la dona, massa greixós normalment, per després aclofar-se en el sofà. S’obre la caixa tonta, es mira el programa més estúpid que hi fan i després te’n vas al llit per descansar les teves vuit horetes. A excepció dels dijous que li fas l’amor a la dona. L’endemà, t’aixeques, et dutxes, et vesteixes, prens l’esmorzar i te’n vas a la feina. Tens enveja dels jubilats del bar que es poden passar tot el dia a la taverna i reben la seva manutenció religiosament cada mes. Cap a les vuit del vespre t’asseus al teu tamboret per xerrar, una altra vegada, dels punts diaris.

Hi ha alguns afortunats que aconsegueixen escapar d’aquest tedi i viuen la vida amb energia. Però no és el cas de l’home que tinc ara mateix davant meu. L’estança és neutra amb flors per tot arreu, l’epígraf diu: L’absurd és no haver viscut en vida. Una dona grassa vestida de negre amb ulleres tintades està flanquejada per dues més. La primera és una pansa arrugada i esquifida i la segona, totalment el contrari, més grassa que la viuda i més alta que les dues juntes. L’home, identificat per una gran corona de flors que diu: Joan Antoni, sempre bon company, va viure una vida plenament avorrida. Mai no va tenir cap incentiu per viure fins que va trobar La taverna del oso. Vell i avorrit es passejava per les nits com una ànima en pena pels carrers solitaris en busca de dones. Arruïnat per prostitutes i amargat per la culpa, va prendre’s un flascó de cicuta i va abandonar la grassa.

La sala, mig buida, no ha trigat gaire a quedar-se a soles amb el cos. Ningú no ha deixat córrer cap aïllada llàgrima. La viuda, els primers dies, el va enyorar, però passada la frontera del més, va entrar en el seu propi espiral. Cada dia s’aixecava religiosament a les set del matí, esmorzava una torrada amb pernil, es vestia, agafava el carro de la compra i anava al mercat. Cap a les deu, guardava els queviures, deixava preparat el dinar i marxava a classe de mitja. A la una, arribaven els fills. I a la tarda, s’instal·lava a la plaça. Sopava a les vuit i s’adormia a les deu després de preparar la muda per al dia següent. Va seguir aquest esclau horari fins que no va tenir més força i un assolellat dia de juliol no es va aixecar. Tampoc no va assistir ningú a l’acomiadament. 


El pas del temps

Feia anys que en aquelles terres de ponent no es veia la felicitat en els rostres dels seus habitants. Aquell poble havia sigut oblidat. El pas de la guerra i la seva difícil situació geogràfica feien quasi impossible poder-lo situar en un mapa. Els pocs que en coneixien l’existència s’hi quedaven a viure per la seva imponent bellesa, però al cap de poc emigraven a la gran ciutat. Els que van quedar es van fer grans i quan passaven dels tres quarts de segle es reunien amb Caront per creuar el riu. 

Un jove que s’havia criat en aquell indret me’l va ensenyar quan la República anava en decadència. Quan arribaves al cim de la muntanya més alta de la zona, havies de creuar un bosc espès i tenebrós. Després de passejar per un caminet verge s’havia d’andarejar un rierol, l’arbre dels desitjos i al cap de poc ja havies arribat. La travessia va durar tres dies.

Quan vaig arribar, una espurna de claror acomiadava el dia. La vila era un cul de sac, però si sabies trobar el camí entre els arbres de la tercera casa, arribaves a un indret màgic. Unes vistes privilegiades on la naturalesa era la protagonista de les meves ninetes. Unes passes a l’esquerra hi havia una dona amb un que havia sigut nadó anys enrere entre els seus freds i tremolosos braços. Plorava desconsolada i cridava a l’aire perquè! perquè!

Va caure el teló de la nit per donar pas a la funció interna dels habitants de la vida. La dona va seguir amb aquell  ritual. En el poble, en canvi, s’havien vestit els carrers i la música amenitzava el peus dels deu assistents. Noia nova! Una veu masculina va sorgir del fons de la plaça central. Tots anaven vestits amb robes velles i molt usades, descolorides i estripades. En el cap les dones portaven mocadors de colors apagats i els homes boines rònegues.

L’estada va ser molt curta i el camí de tornada molt més llarg. Els anys van passar i quan el cabell ja era platí vaig decidir tornar-hi sola. El camí era idèntic: arribar al cim de la muntanya més alta de la zona, creuar el bosc, passar el rierol, l’arbre dels desitjos i voilà. Les cases de pedra seguien igual, però l’ambient estava deteriorat. Vaig anar pel caminet de la tercera casa i vaig veure l’ombra de la mateixa dona que aquell dia. M’hi vaig apropar i estava abraçant el cadàver del pas del temps.