La rutina mata

La vida moltes vegades és un espiral sense fi. Un dia decideixes anar al bar de la cantonada, hi fas amics i per això els visites cada dia. Tracteu tòpics sense transcendència: els esports, el temps i les vacances. I a vegades parleu de la família, però mai dels diners, perquè tots aneu tant escurats que, sense expressar-ho, lluiteu els uns contra els altres per no ser el més miserable. Torneu a casa i ingeriu el menjar que fa la dona, massa greixós normalment, per després aclofar-se en el sofà. S’obre la caixa tonta, es mira el programa més estúpid que hi fan i després te’n vas al llit per descansar les teves vuit horetes. A excepció dels dijous que li fas l’amor a la dona. L’endemà, t’aixeques, et dutxes, et vesteixes, prens l’esmorzar i te’n vas a la feina. Tens enveja dels jubilats del bar que es poden passar tot el dia a la taverna i reben la seva manutenció religiosament cada mes. Cap a les vuit del vespre t’asseus al teu tamboret per xerrar, una altra vegada, dels punts diaris.

Hi ha alguns afortunats que aconsegueixen escapar d’aquest tedi i viuen la vida amb energia. Però no és el cas de l’home que tinc ara mateix davant meu. L’estança és neutra amb flors per tot arreu, l’epígraf diu: L’absurd és no haver viscut en vida. Una dona grassa vestida de negre amb ulleres tintades està flanquejada per dues més. La primera és una pansa arrugada i esquifida i la segona, totalment el contrari, més grassa que la viuda i més alta que les dues juntes. L’home, identificat per una gran corona de flors que diu: Joan Antoni, sempre bon company, va viure una vida plenament avorrida. Mai no va tenir cap incentiu per viure fins que va trobar La taverna del oso. Vell i avorrit es passejava per les nits com una ànima en pena pels carrers solitaris en busca de dones. Arruïnat per prostitutes i amargat per la culpa, va prendre’s un flascó de cicuta i va abandonar la grassa.

La sala, mig buida, no ha trigat gaire a quedar-se a soles amb el cos. Ningú no ha deixat córrer cap aïllada llàgrima. La viuda, els primers dies, el va enyorar, però passada la frontera del més, va entrar en el seu propi espiral. Cada dia s’aixecava religiosament a les set del matí, esmorzava una torrada amb pernil, es vestia, agafava el carro de la compra i anava al mercat. Cap a les deu, guardava els queviures, deixava preparat el dinar i marxava a classe de mitja. A la una, arribaven els fills. I a la tarda, s’instal·lava a la plaça. Sopava a les vuit i s’adormia a les deu després de preparar la muda per al dia següent. Va seguir aquest esclau horari fins que no va tenir més força i un assolellat dia de juliol no es va aixecar. Tampoc no va assistir ningú a l’acomiadament.