El pas del temps

Feia anys que en aquelles terres de ponent no es veia la felicitat en els rostres dels seus habitants. Aquell poble havia sigut oblidat. El pas de la guerra i la seva difícil situació geogràfica feien quasi impossible poder-lo situar en un mapa. Els pocs que en coneixien l’existència s’hi quedaven a viure per la seva imponent bellesa, però al cap de poc emigraven a la gran ciutat. Els que van quedar es van fer grans i quan passaven dels tres quarts de segle es reunien amb Caront per creuar el riu. 

Un jove que s’havia criat en aquell indret me’l va ensenyar quan la República anava en decadència. Quan arribaves al cim de la muntanya més alta de la zona, havies de creuar un bosc espès i tenebrós. Després de passejar per un caminet verge s’havia d’andarejar un rierol, l’arbre dels desitjos i al cap de poc ja havies arribat. La travessia va durar tres dies.

Quan vaig arribar, una espurna de claror acomiadava el dia. La vila era un cul de sac, però si sabies trobar el camí entre els arbres de la tercera casa, arribaves a un indret màgic. Unes vistes privilegiades on la naturalesa era la protagonista de les meves ninetes. Unes passes a l’esquerra hi havia una dona amb un que havia sigut nadó anys enrere entre els seus freds i tremolosos braços. Plorava desconsolada i cridava a l’aire perquè! perquè!

Va caure el teló de la nit per donar pas a la funció interna dels habitants de la vida. La dona va seguir amb aquell  ritual. En el poble, en canvi, s’havien vestit els carrers i la música amenitzava el peus dels deu assistents. Noia nova! Una veu masculina va sorgir del fons de la plaça central. Tots anaven vestits amb robes velles i molt usades, descolorides i estripades. En el cap les dones portaven mocadors de colors apagats i els homes boines rònegues.

L’estada va ser molt curta i el camí de tornada molt més llarg. Els anys van passar i quan el cabell ja era platí vaig decidir tornar-hi sola. El camí era idèntic: arribar al cim de la muntanya més alta de la zona, creuar el bosc, passar el rierol, l’arbre dels desitjos i voilà. Les cases de pedra seguien igual, però l’ambient estava deteriorat. Vaig anar pel caminet de la tercera casa i vaig veure l’ombra de la mateixa dona que aquell dia. M’hi vaig apropar i estava abraçant el cadàver del pas del temps.