Tretze anys esperant aquest moment i ara no vull. Hauré de canviar la meva rutina. Tants anys anant de la casa del carrer París cantonada Muntaner a la Plaça del Llàpis caminant -el metge em va recomanar anar a la feina caminant per així fer una miqueta d'exercici -, passar-me tot el dia treballant i després tornar a casa per sopar i dormir.
Tot era tan tranquil fins que, un dia, mentre celebraven els tretze anys que he estat aguantant les seves manies, em vaig enuagar amb una peça sorpresa que venia de regal amb el pastís. Mentre em quedava sense aire, l'idiota es va agenollar. Era un anell! Va ser a l'hospital quan em va demanar per casar-me i, com que estava tan moribunda, li vaig dir que si per pur conformisme.
Al final ens casem a San Agustís -el primer poble d'Aragó venint per la carretera de Castelló -fàcilment identificable per la placa a l'entrada del poble que diu: Esta tierra es de Aragón. La ceremònia es celebra al cul del món, perquè la meva mamá està molt malalta i no es pot moure del poble de mala mort. I jo, amb naturalitat, li pregunto: <<I perquè no aplacem la data?>>, així em donaràs més temps per planejar la fuga. Ell, però, castizo de pura sang em contesta amb l'accent més despreciable que et puguis imaginar: <<Pobrecita, que quiere ver a su hijito casado>>.
A la merda amb sa mare! He deixat la feina per organitzar una mort "natural" de zu mamá. Així no ens haurem de casar i ens podrem seguir veient els caps de setmana per prendre cafè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada