Partida final

Estic asseguda davant de l'escriptori, obro el calaix i agafo l'objecte negre i brillant de dins. És la primera vegada que el tinc entre les mans d'ençà que el pare me la va donar dues setmanes abans de morir d'un atac de cor. Aferro l'objecte amb més força i el carrego. Una, dues, tres... Pesa el suficient com per cansar-me i haver-lo de deixar sobre la taula. Suposo que la vida no m'ha anat gaire bé. Primer ell i després el pare, les dues persones que més he estimat.

Ell m'està mirant amb un somriure als ulls i els braços estesos.

-   T'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo... –em diu mentre s'apropa –Per fi tornarem a estar junts.

-   Sí, sí –intento abraçar-lo però es mou ràpid –. Fa anys que estic esperant aquest moment, anys de patiment, d'angoixa i desamor, anys de por i solitud, però anys en els quals tu sempre has estat aquí per ajudar-me. Anys on he hagut de fer estupideses, on he hagut de criar una criatura i casar-me amb un altre. Tot per poder estar amb tu. Anys on he hagut de fingir amor i felicitat, anys que han cultivat la meva fatídica mort.

Agafo l'objecte negre, me l'introdueixo a la boca i premo el gatell.